Llorenç Melgosa
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
Desballestaments (de la sèrie Arquitectura de guerra)
|
(Lleida, 1954)
Titulat en fotografia per l'Escola Industrial de Barcelona. Ha complementat la formació estudiant Direcció d'empreses, Màrqueting i Finances a ESADE i al INEM Lleida.
Professionalment s'ha dedicat a l'àmbit de la fotografia publicitària, d'arquitectura, d'edició, i de reproducció d'obres i documents. Ha treballat a Photographer, i és director i fotògraf a Punctum Foto.
Paral·lelament, ha desenvolupat la seva carrera artística, en la qual Coma Estadella i Leandre Cristòfol han estat grans referents. Ha dut a terme nombrosos projectes i exposicions, entre les darreres: "Amazic Amhàric" (Biblioteca Pública de Lleida, 2018), "Amarcord" (Espai Grau Pujol de Guissona, 2017), "Detritus" (IEI, Lleida, 2014) i "Retalls de quotidianitat" (Museu Morera, 2003). Alhora ha escrit i participat en diverses publicacions i ha estat reconegut amb diferents premis1.
Les obres, realitzades durant el 2005, formen part de la sèrie Arquitectura de guerra. Les fotografies en blanc i negre capturen diferents espais de Lleida com Sant Llorenç, la llar de Sant Josep, Indíbil i Mandoni o el centre històric, i les transformacions causades pel deteriorament o les intervencions urbanístiques. Una de les fotografies (la número 6) fou premiada al 4t Concurs fotogràfic Medioambiente Vitoria-Gasteiz Ingurumena.
La sèrie va acompanyada del següent escrit de Jordi Úbeda, titulat Desballestaments (2005), a continuació en reproduïm el darrer fragment:
Desballestaments (2005)
"I- Qui perd la mitgera perd la identitat. Tot i que de forma immediata perd la intimitat. Passa a compartir amb la resta de mortals els gustos personals sobre l'interiorisme, els colors de les parets, la rajola de la cuina, amb sanefa o sense, la dels lavabos, els papers pintats que ens evoquen la dècada exacta en què la llar va aturar la seva evolució en el temps. I la memòria i els esperits que pugen cansadament el record dels graons que l'enderroc ha deixat impresos a la paret. Quines són les pitjors esquerdes? Les que fereixen els murs esgotats pel pes dels anys o les de la pèrdua del racó on jugaves, o la cantonada on vas fer el primer petó?
II- Sobre el pentagrama longitudinal s'afileren, dels baixos a l'àtic, perfectament anivellades les notes de la Simfonia de la Destrucció.
Primer moviment, per a trepant, picot i escarpa.
Comença amb un tremolor suau de les taules catalanes, la teula de barba de seguida es desmarca, la segona veu la porten la teula àrab i la teua canalera. Andante amb Terrabastall. Els travessers modulen un gemec in crescendo que esclatarà en cedir el trespol acompanyat de les encavallades que grinyolen anticipadament el següent moviment.
Els revoltons comencen a picar fort, ara en cau un, ara un altre. Entren les macetes i els cisells ataquen la coberta als quatre vents. Els contraforts i la jàssera marquen amb un so de fons el contrapunt. La llata i la gelosia amb prou feines se senten.
Segon moviment. La Saranda.
Entren paletins, paletes i pales. Tota la secció de tallarajoles els segueix i a continuació els taulons, taulats, tascons i tenalles. Per sota el zum-zum del martell pneumàtic i la piconadora. De mica en mica tornen des de la llunyania dels pitxulins. Arriba el torn del llambordí solista que plana sobre els forjats, vençuts el so del compressor. Cassetons i cavallets entren del celobert, la presència de la barrina és demolidora i apuntala el conjunt abans del remat final.
Tercer moviment. L'abocament.
L'armadura d'aquest tercer moviment canvia substancialment i també el ritme que ara serà contrapetjat.
Desenrunen primer els linòleums. L'eruga arrossega els baixos. Les gavetes i picoles se situen en una escala major. Telèmetres i teodolits prenen relleu, anivellen l'excessiu protagonisme dels elements percutius. Les bréndoles fan un bloc compacte i homogeni, bel calçat que contrasta amb el llistó de galze. L'apoteosi final, el vibratto de les toves i tovots i el cor final de la voladura on es precipiten trencaigües i sostrades mentre els maons calats, maons de queixa i maons refractaris semblen esmicolar-se i rendir-se a la contundència de la retroexcavadora.
Una delícia, encara més, si és en directe. Si no, la podeu adquirir en disc abrasiu.
III- Els murs es replantegen, s'aixequen, s'aplomen, s’assenten, es consoliden, es grafitegen, s'esquerden, s'apuntalen, s'enderroquen i de vegades davant l'evidència de la injustícia fins i tot cauen. Potser no sempre cal esperar que el cicle del mur complexi de forma natural."2
Referències
1 Institut d'Estudis Ilerdencs.
2 Jordi Úbeda. Fragment extret de la placa informativa de l'obra.
Crèdits de les imatges
Cortesia de Llorenç Melgosa